Matèria d'harmonies

Matèria d'harmonies | Manel Rodríguez-Castelló

Hi ha un mestratge en poesia que s’exerceix fora dels llibres, o a més a més dels llibres, en la tertúlia, en l’intercanvi de lectures i nords per al viatge, en l’amistat i la dissidència. A primeries dels setantes alguns poetes joves tenien tanta pressa per assentar el cul en la història que van matar els pocs pares que tenien a mà. El problema fou amb què substituir-los, dissimular-ho amb barbes postisses i bàculs falsos, i acabar pagant tanta orfenesa. Cada cert temps, el mateix trist panorama. Mireu alguns dels denominats imparables, obrint-se pas a colzades per a la pole-position de premis, càrrecs, encàrrecs i pessics pressupostaris. Aquells setantins, en canvi, s’havien de conformar amb la incerta glòria del moment i confiar (i així va ser en algun cas) que el futur pintaria colors més amables. Joan Navarro –amb Salvador Jàfer i Gaspar Jaén–, per qualitat i experiència, sí hauria pogut encapçalar un mestratge complementari, però la timidesa, l’honestedat o la falta de fe (déu li ho perdone o li ho regracie) van impedir-ho i durant massa temps en l’estany poètic valencià només es va sentir un raucar monòton. Aigua passada.

Quan Magrana va eixir a la llum a finals de 2004 feia dotze anys que l’autor no publicava un àlbum en solitari, aquella Tria personal. 1973-1988 d’Edicions de la Guerra. Durant aquest temps, i amb comptagotes, contribucions en aquest o aquell volum col·lectiu, algun poema en alguna revista, textos per acompanyar exposicions, traduccions diverses, la revista cibernètica sèrieAlfa i una xarxa de complicitats i d’intercanvis amb poetes i artistes d’arreu. El mestratge de Joan Navarro, doncs, no s’exercia només des del silenci o el pòsit d’uns inicis fulgurants, sinó des del treball discret, pacient, que esclataria, amb la tardor, en la meravella geomètrica de la magrana. Diguem-ho ja: aquest poemari és una de les obres capitals de la poesia catalana dels darrers anys. I ho és per una senzilla i complicadíssima raó, perquè ha trobat la forma (la Forma!, s’exclamaria el mestre Gombrowicz) precisa de transmetre l’emoció, el coneixement poètic. Ben cert que ell ja havia practicat amb profusió el poema en prosa (com el seu bessó Jàfer, i no ho diem per dir-ho), però quan parlem de forma no reduïm el terme al sentit de carcassa estructural. La Magrana és plena de robins perfectes, sucosos versos sintagmàtics, el·líptics, plens de ritme, d’accions sense verbs ni temps, juxtaposicions d’imatges trepidants, invisibles a l’ull fred de la càmera, on la pell del lector s’eriça en el viatge del pol·len de les flors a l’esclat mut d’una galàxia perduda. Poesia fenomenològica, consciència de la immensitat del cosmos, poesia ecològica, que supera les adherències cartilaginoses del jo (elevant-lo a la llum solar i dissolent-l’hi), tast dels misteris que ens obri la ciència i que només la bona poesia ens acosta. Magrana és un fruit madur que resistirà bé els embats del temps. L’espera no ha estat baldera. El lector té ací un llibre de capçalera que el pot acompanyar en molts viatges.

[Publicat a Saó núm. 302, gener de 2006.]

http://lapedraielmarge.blogspot.com.es/search/label/Joan%20Navarro%203%202006