Llum, calma, crit. Lola Andrés

Llum, calma, crit | Lola Andrés

Tres noms a la portada del llibre: Joan Navarro, Lila Zemborain i Pere Salinas. Dos títols: Llum cinabri i Calma tectònica. I un corpus pictòric del qual el mateix Pere Salinas em diu: “la meva intervenció seria Crit, segurament un instrument de vent. Un fagot?”

Llum, calma, crit.

Què sabem del substantiu cinabri?

“Sulfur de mercuri, de color vermell”, DCVB.

“Sulfur de mercuri, mineral que cristal·litza en el sistema trigonal, en cristalls molt menuts d'un color roig fosc, i amb lluïssor diamantina”, Diccionari normatiu valencià.

Malgrat aquestes definicions hi ha al títol de Navarro una inesperada combinació en què el substantiu juga amb l’aparença de l’adjectiu. Llum vermella, sí, però mineral, pols, roca, terra.

I de l’adjectiu tectònica al llibre de Lila Zemborain?

“Relatiu a l'estructura i forma externa de les roques com a resultat de la deformació de la crosta terrestre”, DCVB

“Propi de l'estructura de la superfície terrestre transformada per la tectogènesi”, Diccionari normatiu valencià.

Calma de l’escorça terrestre, sí, però en continu canvi, moviment, transformació.

Aquestos títols, juntament amb el groc insistent de Salinas, aquest ocre de les roques calcàries, ja ens dibuixen una lectura orogràfica, viva.

Sabem, per les dates dels onze poemes de cadascun, que des de l’octubre de 2010 fins al febrer de 2013 els dos poetes mantingueren una correspondència on dialogaren mitjançant l’escriptura poètica. Però no solament es tracta d’un diàleg, hi ha espurnes, paraules “llebre” que salten d’un poema a l’altre.

Com albirar dintre de la càpsula poètica allò que produeix un moviment convuls capaç de provocar una altra resposta poètica?

Tot diàleg s’obstina, salta en els silencis, crida per ser escoltat. Hi ha al llibre una tensió quasi muscular de la paraula. Rolan Barthes assenyala el llenguatge com “primera i última fugida, (el llenguatge) recompon finalment allò del que intentàvem fugir, tot silenci de la forma només escapa a la impostura per un mutisme complet”.

La impossibilitat de dir?

Navarro ens parla del jo i l’inici, de la pregunta buida: Arruïnada la sintaxi, tornes silent als cercles de l’aigua. I de la sorda revelació més enllà de la parla.

També Lila Zemborain recorre aquesta impossibilitat: quan s’inicia / la nomenclatura / del silenci / no hi ha veu / que la freni.

Llavors, dir des del silenci? Carrega la paraula amb la impossibilitat de dir a la vegada que suporta aquesta possibilitat? Què significa aquesta revelació en el vers de Navarro?

Olga Orozco diria tot referint-se a la revelació poètica: “Lo que hay es como una vislumbre, como si te abrieran y cerraran una puerta y alcanzaras a ver un relámpago”.

Efectivament, sota la lletra un magma silenciós actua. Els dos contemplen, no coneixen, no “diuen”, perquè no hi ha veu que visibilitze l’invisible. Hi ha el corrent de la terra, el limbe dels verbs. I els dos s’ho diuen i ens ho diuen. Assenyalen l’ull que llig la seua consciència.

T.S. Eliot ho explica d’aquesta manera tan contundent: “La poesia no és un alliberament de les emocions, sinó l'escapatòria d'elles, no és una expressió de la personalitat, sinó una evasió d'aquesta personalitat”.

Juan Gelman encara s’hi endinsa més: la poesia “nombra lo que la esperaba oculto en el fondo de los tiempos y es memoria de lo no sucedido todavía. Sólo en lo desconocido canta la poesía”.

El Crit de Salinas irromp ací com un puny, ell ho diu: “ (la meua intervenció) no il·lustra, no tradueix pictòricament, simplement crea des d’allò no poètic. No acompanya ni amplifica. Simplement és.”

Ocres-grocs i negres que suren i es transformen en l’inabastable, dins, amagats en l’ull i en la respiració. Cercles de veu o ràfegues de l’intent.

D’entre les paraules “llebre” adés esmentades, no puc deixar anar la paraula mansuetud. El desert incondicional de Lila Zemborain. La paraula dolor i la paraula silenci, diu Joan Navarro, la mansuetud dels estels o la cendra de les ombres pictòriques i dels noms.

La memòria sura com un reflex de silenci, on l’aigua s’escola per la pena de l’anemone i aquesta imposa els seus ritmes.

Les ombres, l’ombra, l’escriptura que intenta, el flux que travessa la respiració, la no consciència, que sua en els poemes capaç o incapaç de dir-se. No ho sabem.

Diu Lila Zemborain: és callar / dient-li-ho tot. Al poeta, a nosaltres, a ningú?

En tot cas, conclou, seguim fixant / aquesta elocució / que l’amistat / concedeix.

I l’últim vers de Joan Navarro: En el silenci del laboratori t’adones que l’aigua respira.

Poesia tel·lúrica, nua, un llamp per als lectors, un cabal de silencis i abundàncies que redunden en magma bullent i roig, que crema i s’instal·la com la respiració o l’explosió de la bellesa, la de Joan Navarro.

Poemes cascada –com diu Reinhard Huamán Mori al pròleg‒ els de Lila Zemborain. Una caiguda a la transformació no previsible. Tal vegada ens alerta de la possibilitat de relliscar per les paraules que colpegen la intuïció, que vibren en un discurs desforestat i/o ple d’entranya.

Julio Espinosa Guerra, a la Revista Nayagua nª 21 de febrer del 2015 diu sobre l’escriptura de la poeta argentina:

“La búsqueda de la autora no se corresponde con los usos del lenguaje, sino con sus posibilidades de ruptura de los discursos ya existentes, y no en el nivel del pensamiento, propiamente tal, sino en el nivel de lo intuitivo, de aquello que las palabras portan, pero no dicen, su revés blanco, que emociona y conmueve más que se entiende, y que no están presentes en los lugares comunes del discurso, sino en eso que Blanchot denominó escritura blanca, esa escritura de la no escritura, ese discurso que subyace en el discurso y que no solo se corresponde con la textualidad de este poema, sino con su tema: palabras tramadas que atentan contra la trama desde la forma y desde el fondo, donde trama es igual a comprensión.”

No puc acabar aquesta presentació sense referir-me a la traducció que ha fet Joan Navarro dels poemes de Lila Zemborain. Recorde que li vaig dir que m’havia agradat molt la traducció, que tot i havent llegit la poeta argentina en espanyol, els poemes eren acollits en català amb naturalitat i ritme propis. Sé que Navarro, en la seua faceta de traductor, és força escrupolós, que li agrada ser fidel al poema original, però millor ens ho diu ell mateix. Llig un petit fragment d’un magnífic treball que va escriure en parlar sobre la traducció que portava per títol “Transvasar, reescriure, subvertir: L'espill que es trenca”.

“La traducció poètica es converteix en una escriptura palimpsèstica: procés d'escriure sobre un text original del qual només queden restes, ombres. Com transvasar els significats no lingüístics que nien en les paraules, aquestes formes sense objecte, aquesta escampada de sentits, la silvestre riquesa de la paraula? Quan vam decidir que s'ha acabat aquest transvasament? Sigui quan sigui, el traductor se salvarà perquè mai no podrà arribar a completar-lo. Parafrasejant Paul Valéry podríem dir que una traducció mai no s'acaba, com no s'acaba un poema: s'abandona.”

Sols em queda per dir que aquest llibre petit, amb onze poemes de Joan Navarro i altres onze de Lila Zemborain i dotze potents acrílics de Pere Salinas és, segurament, tan intens com una erupció volcànica. I tots quedem, inexorablement, atrapats per la calma encesa del magma.

València 8/9/2015

[Text llegit a la presentació de LLUM CINABRI | CALMA TECTÒNICA de Joan Navarro, Lila Zemborain i Pere Salinas a la Llibreria 3i4 de la ciutat de València el dia 16 de setembre de 2015.]