A les envistes de l'ésser

A les envistes de l’ésser | Enric Sòria

En molts dels seus últims llibres (Atlas, Grafies Incisions, O: Llibre d´hores) Joan Navarro ha establit un poderós i suggestiu diàleg entre la seua poesia i la pintura de Pere Salinas. Ara, en Llum cinabri | Calma tectònica (La Garúa libros-Tanit, Santa Coloma de Gramenet, 2015), amplia aquest diàleg amb la participació de la poetessa argentina, resident a Nova York, Lila Zamborain. Com diu el prologuista del volum, Reinhard Huamán Mori, «el present llibre naix d'una urgent necessitat de diàleg, d'estreta comunicació de dos poetes (i un pintor) allunyats per milers de quilòmetres i un oceà pel mig». La distància no és un obstacle per a l´entesa, ni el temps. Aquest és un diàleg que s'ha cuit a poc a poc, al llarg de tres anys de poesia intensa. Com en una correspondència epistolar, cada poema de Joan Navarro va seguit d'un altre de Lila Zamborain, traduït al català pel poeta d'Oliva, que en desenvolupa algunes de les premisses, o de les expectacions, i també les amplia, duent-les al seu propi terreny, avançant noves interrogants per camins paral·lels, i així successiva-ment, l´un i l´altra. Aquest no és un diàleg de sords. A l´endemig del llibre, 12 bells i densos acrílics de Pere Salinas dialoguen al seu torn amb els 11 intercanvis epistolars dels poetes.

La poesia de Joan Navarro és sempre una indagació palpitant, quasi posseïda, de l´origen, a través dels rius subterranis del llenguatge i les pedres oscades de la paraula, alhora inerts i reveladores d'un eco més profund. És una recerca d'arrel metafísica que ens acosta sigil·losament a l´oceà primordial d'un univers d'encuny presocràtic, «al llindar de la paraula, / abans del món, abans del buit de l'ésser». El poeta, com el seu lector, és un mèdium o un arúspex dels signes que alhora velen i mostren els significats latents del món, un arqueòleg de la paraula que n'excava els sediments en un exercici de rastrejament del seu sentit, o també un comptador geiger que assenyala el fulgor ocult que habita «en el dors de tots i cadascun dels mots». Per això, aquesta recerca s´expressa amb una imatgeria candent, extàtica, entre la salmòdia i el conjur, que té ben pocs equivalents en la poesia catalana actual.

La poesia de Lila Zamborain és més tènue i, aparentment, més silenciosa. La seua recerca esquiva la densitat i apel·la a l´al·lusió reveladora del mot fundacional que òbriga la dansa del sentit. Que ací també, com en la poesia de Navarro, és en el fons una dansa còsmica que el poeta, ésser en el món i amb el món, ha de copsar i provar de dir mentre que en participa. Zamborain ens parla del lent lliscament dels al·luvions, del moviment de les plaques de fons en l´instant previ de l´eclosió fulgurant que és el poema. Del silenci just abans del càntic.

Assistim, doncs, a dos itineraris duts endavant amb audàcia de pioners per territoris magmàtics, encara innominats, informes, previs al discurs, que mantenen intacta la seua latència germinal, on la paraula recupera el seu fundacional poder incantatori: alhora que assenyala, convoca i crea. Aquesta doble recerca (de fet, triple, perquè també la imatge té aquest poder d'expressió configuradora del món) es relliga per mitjà d'una sèrie de paraules que, com a condensacions simbòliques, actuen de reclam entre els poemes: els corbs, les òrbites, les perdius crestades, els cingles, la intempèrie o la levitat encesa i mineral del fòsfor, són signes connectors d'un dir en comú. Però també, en un estrat més fondo, relliga aquest diàleg una confluència de voluntats, la de perfer «la vulnerable arqueologia de la paraula», «aprendre de nou tots els camins» i resseguir «l´impuls magnètic/ que sense saber-ho/ ens travessa». Un impuls compartit que atia aquesta exploració tectònica i que eclosiona en una enlluernadora expansió de llum cinabri.

Enric Sòria | Crític literari i escriptor

[Postdata. Levante. El Mercantil Valenciano. 11.06.2016 ]