LA NIT TRANSEÜNT | Marta Pérez i Sierra

La nit transeünt és el darrer llibre del poeta Joan Navarro, publicat el passat març en la col·lecció “La Fosca” de Lleonard Muntaner.

Els poemes de La nit transeünt tenen un efecte hipnòtic. Confesso que m’he trobat llegint el llibre absolutament fascinada pel ritme i la bellesa dels versos i que aquesta sensació s’ha apoderat de mi.

Joan Navarro ens planteja què és la llengua des d’una poètica suggeridora. Diu: Una llengua com una màquina de cosir que repunta els trossos del món. Un món que s’interroga, que es confegeix, gràcies a la paraula. I segueix descrivint el món i el seu llenguatge. Món i llenguatge que s’identifiquen: Un globus terraqüi, la llengua.

I la paraula va agafar cos, forma i sentit. Va unir. Va desmembrar. Va fer el món. Un globus terraqüi, la llengua. Va fer el relat. Va ser la larva exterminadora que fa capolls, diu Navarro. La paraula d’un món que no parla, però que necessita una gramàtica, un ordre que ens proporcioni una forma de vida. Un ordre amb paraules per a cada una de les coses. En un món espès, ple de paraules gas, de raons que intoxiquen, de mentides, de nens i nenes que només tenen els rius del cel del poeta, cal alguna que altra reixeta que ens permeti recuperar la veu de l’altre. La reixeta del dir, per on s’escapa, per on transita la paraula, la poesia. La poesia de Joan Navarro, com pedres de topada, com els Stolpersteine del poema en prosa que obre el primer bloc i que homenatja la memòria de les víctimes del nazisme, aquestes petites peces creades per l'artista alemany Gunter Demnig que es posen a la vorera davant del darrer lloc on va viure una víctima del nacionalsocialisme, abans que l'arrestessin o deportessin. Navarro és capaç de convertir en bellesa situacions tan extremes com vivències d’un camp d’extermini nazi, i així unir-se als enigmàtics i bellíssims versos de Paul Celan del poema “Fuga de mort”: Negra llet de l'alba et bevem a la nit... obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret...

L’horror de la mort: una hipèrbole que deixa de ser figura retòrica. En un dels poemes he sentit que nosaltres, els homes d’avui, encara respiràvem les cendres dels cossos cremats, que jo era una d’aquelles volves. Nosaltres, lectors, avancem en aquesta Nit transeünt amb tot el pes de la història, amb tot el pes de la paraula escrita, amb els magnífics pensadors i poetes, artistes i científics que ens donaren eines i que en aquest llibre encapçalen cada un dels poemes, o s’infiltren dins del text, colze a colze amb el poeta, per interpel·lar el lector.

La nit transeünt ens mou: ens fa alçar, ens fa cavar, ens fa córrer, ens fa ser temps, cabana, neu, insecte, ossos, llum. En una primera lectura del llibre, sents que et capbusses de ple en la mar brava. I desapareix el blau i has de transitar per aquesta nit que només és la teva, que ja no és la del poeta, ni la dels seus referents. I en aquesta nit crema la culpa personificada en Isaac, el fill per excel·lència, sacrifici a Déu, obediència a les lleis divines. El poeta ens colpeix amb el gir encertat de destacar l’enyor del fill enfrontat a la mort: Em somiaràs, pare?

En aquest primer bloc ressaltaria el pas del temps En trànsit per les vides. Les hores de la llum. Les hores que no són. En trànsit: la nit, la vida, les hores. El temps atrapat als plecs d’aquest poema.

A través de les referències dels seus poemes, de les cites, dels recursos lingüístics, Joan Navarro ens presenta amb una crueltat atroç un món injust i bàrbar, però bell, que batega malgrat tot al ritme de la poesia. Arriba a fer mal llegir-lo. La reixeta del dir, per on s’esmuny, per on transita la paraula.

I em llance cap a dalt. Ara. Només una vegada. Així comença el segon bloc encapçalat pel poema en prosa “Cap a Dalt”. Quin impuls caldrà per llançar-se cap a dalt, per obviar la fosca, la vida suspesa en cada objecte? Quin, per intentar arribar a la porta del mot? Com fer-ho per Transcriure’t en la paraula? Però llençar-se cap a dalt vol dir això i el contrari. Llàntia i boira. Sentir-se paraula també és la cita d’Anna Gual que encapçala aquest text: “No caic, em tiro”. I així el lector es precipita en la lectura dels deu poemes que segueixen en els que destacaria el tractament que Joan Navarro fa de la llum i la paraula. La llum blava i turmentada de les imatges que suren en la ment fins que les integrem. Els tamisos de la llum, quan la llum és culpa, o l’esquinç de la llum quan la llum és paraula esmolada, un dolor intens, com d’acer. O quan és l’entrellum d’un temps ingràvid. O la llum que és fred, gelor que t’esclata, “Foscor boreal”. Que també pot ser silenci la llum, el silenci de la poeta Orides Fontela, ple de mots ferits. O pot transportar records, la veu del pare, aquell fragment de record que ja no tenim. La llum d’agost quan sentim que neix la llum del dia i la vida, tota dins un alvocat. O la llum que es gesta en un raconet del sotabosc, la llum i la paraula. I la reixeta del dir, en aquest poema, la dels dies inundats, la càmera obscura on reposa la llum. La boca seca, com el mar deshabitat del poeta en l’últim poema d’aquest segon bloc. Els poemes de Joan Navarro ens fan parar esment en situacions que són i no són, tot alhora; et porten a aquell racó fosc que només té sentit perquè fora hi ha molta llum; et fan dir sense dir i posar nom a aquell moment del vespre que havies oblidat. Som també el que ens manca. D’alguna manera, aquests poemes et fan acceptar el dolor.

El tercer bloc l’encapçala el poema “Fronteres” i com sempre li segueixen deu poemes més. En aquest tercer bloc destacaria el tractament dels espais. “La mirada és un tall”, diu la cita de Lola Andrés, i aquest tall dibuixa una frontera que ofegarà nenes i nens en un mar que Joan Navarro descriu com una llosa: El marbre gris de les fronteres erràtiques, diu. I acaba el text dirigint-se a Rainer M. Rilke: De vegades, Rainer, la soledat és com una pluja que ens abandona. I així va teixint aquesta tela subtil que s’obre i es tanca, aquesta cordada que abraça els poemes. Recordem que “la soledat és com una pluja” és un dels versos de Rilke amb què Joan Navarro obria el llibre.

Espais de la memòria, espais ocults on s’amaga l’intent d’avançar de la humanitat. La terra, la casa i poemes com “Europa” que t’emocionen i et deixen en un silenci profund amb el llibre entre les mans. Dins l’ossada de l’aire, diu el poeta, i penso que uns poemes enrere jo era una volva de cendra en un camp d’extermini nazi i ara sóc una víctima de les polítiques europees d’immigració. Dins l’ossada de l’aire. Un camp de refugiats.

Al quart i últim bloc, que comença amb el poema en prosa “Im Lauf der Zeit” (“En el curs del temps”, com el títol de la pel·lícula de Wim Wenders), Joan Navarro clou alguns dels temes d’”Extraviats al bosc dels signes”, el text poètic que inicia el llibre: la paraula, l’ésser, el món i el temps. Aquest llibre pren unitat i sentit gràcies a que el poeta sap cosir-lo amb imatges clau estratègicament col·locades. Costures en totes direccions, les costures del dir, que subtilment condueixen el lector a la visió panoràmica que el poeta ens vol oferir. Una llengua com una màquina de cosir que repunta els trossos del món, deia en el primer text, i això és el que ha fet Joan Navarro amb la seva capacitat poètica.

En el primer poema d’aquest bloc, “Donzell i ruda” ens proposa desmuntar totes les peces d’aquest món: potser, se m’acut, caldria fer-ho fins a tornar a cantar la poesia, ser trobairitz i trobador: On l’ésser estrany habita. I canta.

Els poemes que segueixen ens parlen d’una terra freda on capbussar-s’hi, l’escriptura com un tràveling, el joc constant de crear o destruir el món i la llengua. La llengua que ens salva. La soledat. Aquella soledat que és com una pluja, ens deia Rilke en obrir el llibre, ara la trobem en aquest últim bloc com a acceptada, autèntica: I els peus descalços de la pluja. La balena, l’aspror del raïm, un lloc que no és lloc, i costures, sargits per entendre l’ésser humà, el seu món i la seva manera de dir-se, com per exemple en el poema “Latituds”, que incorpora en el cos del poema una cita anterior, la del poeta i biòleg David G. Haskell: “aquí l’aire és aigua”; i a “Latituds”, el poeta diu I l’aire que ens farà d’aigua?, per acabar a l’últim vers ara que la paraula arriba i podràs veure.

Acaba aquest quart bloc, i el llibre, amb el poema “Cal·ligrafia del fred”. Genial el vers final:

Relíquia del vol. Tot és silenci dins el clot: Tot és paraula.

Clou el llibre una cita d’Ausiàs March: “Lo jorn ha por de perdre sa claror”

La llum del llenguatge que ens salva en aquesta nit transeünt.

[Text llegit per Marta Pérez i Sierra a la Llibreria Calders de Barcelona el dia 26 de setembre de 2019 amb ocasió de la presentació de La nit transeünt]