CAL·LIGRAFIAR EL TRÀNSIT | Manel Rodríguez-Castelló

La idea del trànsit, unida a les experiències sobre el decurs del temps de cada poeta, té, no cal dir-ho, caràcter universal. No estic segur que no siga el tema per excel·lència de la poesia (ni que només siga per dur-li una mica la contrària a Wallace Stevens, per a qui, ja sabeu, Poetry is the subject of the poem). Ho és també, sens dubte i de manera explícita, en el títol d'aquest extraordinari llibre de Joan Navarro (Oliva, 1951). El trànsit, el temps, les transformacions, el moviment, l'espaitemps, la substància essencial de la vida, allò a què apunta la poesia digna d'aquest nom, i matèria que inspira també l'obra de Joan Navarro, encara que mai hi havia guanyat el protagonisme que el títol d'un llibre atorga. Poeta fonamental i capdavanter de la poesia catalana des dels primers setanta, Navarro desplega sobretot a partir de Magrana (2004), llibre que trencava un silenci de dotze anys, una obra de gran consistència, exigència i singularitat. Hi comptem, és clar, els treballs en col·laboració amb el pintor Pere Salina (Atlas, 2008, Grafies. Incisions, 2010, O: llibre d'hores, 2014, i Llum cinabri, 2015, llibre aquest que incorpora també la poeta Lila Zemborain), íntimament lligats amb l'obra poètica en solitari. El treball a quatre mans de poeta i artista és un bon exemple de suma de potències creatives, de trobada de llibertats i estils personals que conflueixen en un diàleg sinuós, fet de nou amb la matèria escàpola del temps. Completen la trajectòria poètica d'aquests anys A deslloc (2010), El plom de l'ham (2015) i aquest La nit transeünt publicat fa un any.

Hi ha algunes qualitats evidents que fan de la poesia de Navarro punt i a part en el context literari actual, sobretot el de les línies hegemòniques. Per començar, l'absència del que podríem anomenar autobiografisme explícit o exposició de les circumstàncies personals. El procés d'estilització a què Joan Navarro sotmet el material verbal, els pols abstracció/concreció que equilibren els seus poemes (l'abstracció del pensament, la concreció del coneixement científic), la festa lluminosa que són aquests cants de vida i natura, defugen els subratllats abusius del jo –de vegades perquè hom no sap mirar ni fer res més– que provoquen més d'una indigestió. I no és que el poeta es desentenga del que l'envolta, d'allò que el fa patir, del que veu i sent, sinó més aviat al contrari, perquè intenta entendre-ho en la seua complexitat, en la seua bellesa recòndita, en la seua fugacitat indomable. I quan ho fa, amb quina finesa deixa traces personals del trànsit enmig del cosmos, part del cosmos, un cosmos dins un altre cosmos, gra d'una magrana inabastable: "Els ulls vius dels pares vius", "Camuflat de mi, em compte els passos", "Obri el tap del fesolar, que l'aigua se n'ix de la canal!", "Fragments de records. El fum d'un foc inexistent", "Al llos de l'insomni, la nit anava alta", "Amb la veu de la mare que ens donava la veu, la casa, els dies de l'alegria". Les veus directes que irrompen enmig del poema, les converses amb ànimes germanes de la poesia, el pensament, l'art, el cinema i la música, Spinoza, Orides Fontela, Trakl, Benjamin, Bach, Celan, Hammershoi, Wenders, el paisatge infinit de les veus, les veus infinites del món. L'exigència formal, amb estructures poètiques sovint perfectament delimitades en les variables del poema en prosa, i la precisió en l'ús del llenguatge poètic i de la llengua, fan de la lectura dels seus poemes una experiència única. Joan Navarro és el millor biòleg de la poesia catalana, l'investigador metòdic del món, l'auscultador del temps i les distàncies. Llegir-lo és obrir-se a la sorpresa i l'emoció d'un univers que només els ulls més savis són capaços de veure i transmetre. Joan Navarro és el poeta del món minúscul, el missatger més pacient del jardí del cosmos, el ventríloc de les veus de la natura i els sons més lleus de la vida, el filòsof més afinat del llenguatge poètic.

Heus ací La nit transeünt, 1 pròleg ("Extraviats al bosc dels signes") i 4 parts d'11 poemes en prosa (de 2 paràgrafs de 5 línies més una línia final sola: 11), introduïda cada una per un poema de 30 o 32 línies. L'exactitud que busca "cal·ligrafiar el trànsit", el deler d'ordenar el caos infinit, de resseguir "les espores invisibles del sentit", d'escandallar "el temps atrapat als plecs" del poema. Èxtasi de la perfecció de les formes verbals que s'emmirallen en els models fractals, paraules transformades pel ritme entretallat que alena, que creix, que s'eixampla més enllà del silenci. Els somnis més bells de l'home convertits en poemes.

[Publicat a La veu dels llibres, dissabte, 13 de juny de 2020]