COM LA PLATA FUGISSERA DELS PEIXOS | Josep Checa

La nit transeünt s’estructura en quatre apartats enumerats, cadascun encapçalat per un text a manera d’introducció i amb un contingut tan poètic com els mateixos poemes que el segueixen, que en són deu, tots amb el mateix format i idèntica estructura. Tots datats i amb citacions d’autors d’arreu del món i de diferents èpoques. Poesia, doncs, que poua de diverses cultures. Cultures d’arreu que conflueixen en una essència lírica, en la voluntat de dir del poeta. Un llibre travat i alhora inacabable, que es multiplica a mesura que es desgrana, en constant espiral. Un llibre on es teula el fet tangible amb l’intangible, les coses de visibilitat corpòria amb la inexistència material que imaginem per viure; poètica de la nostra condició humana: «I de nou la quietud, i els jardins que no existeixen enlloc.» Intuïm un univers en la manera de dir, i de dir-lo. Un univers dintre un altre univers en la manera de tensar l’arc del llenguatge, com de fusta de tortellatge, fins al límit, on la paraula esdevé espàtula o cisell o gúbia, o tan sols mans i dits nuosos de terrissaire, per interpel·lar amb bellíssimes imatges el llegidor, amb la voluntat d’establir complicitats («Un cos d’imatges, el nostre»), o també per dialogar confidencialment amb figures cabdals de la poesia, la música o la ciència, com Rilke, Bach, Trakl, Darwin... Amb alguns ho fa des de molt a prop, a cau d’orella, com si el poeta fos coneixedor de quines eren les seves angoixes i penes més íntimes, del veritable trànsit de les seves vides per aquest món. Al poema intitulat «Darwin», per exemple, el poeta anomena Anne, la filla del cèlebre naturalista anglès que va morir amb deu anys: «I Déu que no es fa càrrec del sofriment del món.» En aquests versos regalima el fet inevitable, com el mateix Navarro esmenta al text introductori del llibre («No hi ha escapatòria possible»), i, al mateix temps, el do exclusiu de l’ésser humà de copsar la bellesa. La veu única, genuïna, de Joan Navarro s’imposa: les circumval·lacions del pensament, els filaberquins dels sintagmes per designar l’univers i la nostra inalterable funció: «estrangers de tot». No és gens fàcil aquesta manera de dir sincopada: «Aquesta cal·ligrafia sincopada de la vida», abrupta, atapeïda de punts. Sovint, de paraules soltes delimitades per punts, de dos punts que aboquen una vegada i una altra a dos punts més; així, a puntades, es va sargint meticulosament un cos literari dens i complex, singular i original, que descobrim a llambregades, a vegades tan enlluernadores que inclús poden ferir les pupil·les de l’intel·lecte. I tot el que és més gran i transcendent sorgeix de les coses més habituals i quotidianes en comunió amb la terra, perquè, com havia de ser, en els versos de Joan Navarro, professor de filosofia i un dels nostres grans poetes contemporanis, hi ha quelcom que ve de baix, que llaura el terrer i després s’eleva i es perd cap a un cel particular i vastíssim. L’home, en contrapunt o en harmonia, abans o després de compondre el poema més esborronador i sublim, aplega les darreres fulles seques de l’alvocater tot escoltant el cant matinal d’una esmerla que anuncia el bon temps i que vola veloç entre una olivera i un magraner.

No és aquest un llibre només per a una elit culta i freda que viu a l’extraradi de les penes i les passions, de la tristesa de l’asfalt o de les magres collites. La poesia que acompanya La nit transeünt de Joan Navarro escurça distàncies, o millor dit: apropa humanitats i conjumina magistralment l’expressió filosòfica amb la realitat que toca de peus a terra. La nit transeünt passa i també és testimoni del nostre ara, de l’actualitat més esfereïdora, el problema del mal que esmenta l’autor. S’enfronta incisivament a la passivitat de la nostra societat (una societat «civilitzada» d’una Europa a voltes benestant), als horrors de l’èxode i les guerres de les tiranies. Ens interpel·la en el poema «Europa»: «Per què em dispares, germà?»; o ens trasbalsa en el poema «Tot esperant el gas lacrimogen»: «I ara que plou a Idomeni, abans el gas no arribe, penses en els pares que s’abracen sota terra.» Aquests versos en són testimoniatge, sense afectació i en perspectiva, des del llistó més alt de la poesia, traspassant els límits de l’ortodòxia, perquè aquesta poesia ja no es pot delimitar, ni se li pot injectar carrincloneria. Hi ha al·lusions a la història veritable i també a la mitologia. Als records d’infantesa de l’autor, als seus orígens que intuïm rurals, als seus progenitors, sobretot a l’estimada figura paterna: «Em somiaràs, pare?» Aquest apropament a l’entorn familiar és el punt d’inflexió; això fa que a mesura que hi aprofundim, el poemari se’ns acosti com a quelcom nostre i a la vegada compartit. Que malgrat la densitat i la complexitat, les inusuals contorsions del llenguatge, els versos revinclats, els seus cultismes i riquesa, ens fregui la pell fins a esborronar-nos i ens retorni la imatge de nosaltres mateixos, com si tot allò que remotament sospitàvem i que ens era inabastable descriure, el poeta ho verbalitzés amb rotunditat i extraordinària bellesa.

Caràcters, núm 87, 2019.