Llum que es desvela. Manel Rodríguez-Castelló

Llum que es desvela | Manel Rodríguez-Castelló

Els darrers deu anys, des de l'esclat de Magrana (2004), han estat sens dubte els més fèrtils en la trajectòria poètica de Joan Navarro (Oliva, 1951). De fet aquest llibre suposà el final d'un silenci editorial que s'allargà durant dotze anys. Tria personal, l'antologia publicada en 1992, seleccionava poemes dels llibres escrits per l'autor entre Grills esmolen ganivets a trenc de por (datat en 1973 i publicat l'any següent) i La paüra dels crancs (1986) més el poema en quatre seccions ¡Salvatge!, de 1987. Aquest darrer text, que no per causalitat ocupa ell sol una de les sis parts en què estava dividida l'antologia, tot i que ben entrellaçat amb la producció anterior de l'autor (amb els seus canvis i salts qualitatius, la de Joan Navarro, vista en conjunt, em sembla una de les obres més compactes de la poesia catalana contemporània: les primeres visions i intuïcions han anat desplegant-se a través d'una poètica fidel als orígens que s'enriqueix amb el coneixement i l'experiència), conté el germen que grillarà, anys a venir, en Magrana i explica en part, crec, el silenci de l'endemig, no aliè, sense forçar gaire les coses, a la situació col·lectiva de desencís provocat per l'espill deformat de la ditxosa (que en glòria estiga!) transició democràtica. Alguns versos d'aquest poema em semblen especialment reveladors del que acabem de dir i tremolen amb llum pròpia al fons de la poètica de Joan Navarro: «Inventem la llum de la llum, les pedres de foc, en aquest espai de llarga fosca», «L'home salvatge per no morir-se inventà la paraula. Per no restar sol imaginà l'altre, l'arbre, el cérvol, les aigües del cel i del riu. Aquesta llum és la llum de la memòria, freda i planetària; i la gramàtica no ens pot confortar. Desconfieu, doncs, de qui ens encalça, malalt de ràbia, per les sendes dels misteris de l'alba».

Així doncs, El plom de l'ham arriba en el moment de major intensitat creativa de l'autor i marca una línia de continuïtat amb Magrana i A deslloc (2010), que es contrapunten i complementen amb els volums que el treball a quatre mans amb el pintor Pere Salinas ha donat a llum: Atlas [Correspondència 2005-2007] (2008), Grafies·Incisions (2010) i el més recent O: Llibre d'hores (2014). Si aquesta tríada mostra l'univers de Navarro en correspondència amb la pintura de l'amic, o a partir de o envers a, etcètera, El plom de l'ham significa el punt d'intersecció més evident entre els dos grups de llibres. De fet hi sovintegen les referències i reflexions al món de la pintura a través de textos dedicats a l'artista i projectes conjunts («Geografies del silenci») o treballs elaborats a partir de propostes pictòriques («Hölderlin»). Ultra aquesta condició de baula que al meu parer representa El plom de l'ham (datat entre 2004 i 2014), hi trobem Navarro (passeu-me la metàfora) en estat pur, amb els guanys que es fan més evidents des de Magrana: un panteisme sense déus (si això és possible), la mirada del pensament en cerca de la unitat profunda i latent entre les coses, el fil del llenguatge poètic cosint els instants de la consciència del món i les coses, la dissolució del subjecte en el magma ordenat de la realitat perquè hi puga emergir en la plenitud d'una veu que transforma l'anècdota en categories efímeres contínuament recreant-se, l'escriptura que esborra els nexes, que substantivitza, que pauta el moviment verbal amb precisió de microscopi… El lector és convidat a aquesta festa dels sentits, dels trànsits de la llum, a les revelacions que la paraula poètica fa tangibles: l'enterca gratuïtat de l'autènticament imprescindible.

El llibre que ens ocupa conté, a més, algunes novetats felices: l'explicitud amb què s'hi expressa el diàleg amb l'altre, amb el lector, i que es manifesta en les múltiples dedicatòries i cites dels poemes i, sobretot, en els treballs après de que impulsen l'esforç creatiu. Joan Navarro és també un dels poetes que més bé i més sovint ha tractat de fixar la seua poètica en poemes-pròlegs que s'han de llegir molt atentament i que mai no han caigut en la temptació d'encalaixonar l'expressió i els sentits poètics en els rigor mortis de les explicacions exògenes de l'hermenèutica (així ho ha fet, per a plaer del lector, en Grills esmolen ganivets a trenc de por, Bardissa de foc, Tria personal, Grafies·Incisions o A deslloc). El pensament sobre la poesia, diríem, no es pot elaborar eficaçment si no és en forma de poesia. Poemes-manifestos-poètiques que s'han d'apamar sense manies. I un últim apunt sobre el títol. Tot i la referència explícita a Octavio Paz, hi ha una carta de José Lezama Lima, de 1958, que es podria aplicar perfectament al cas que ens ocupa: «Plomada, lo que los griegos llaman logos optikós, lo que es posible con la palabra por un golpe de vista que agrupa y levanta». Aquesta llum que en desvelar-se ens acosta la llum més pura de la vida. Feu-vos un bon regal.

[Publicat a Saó, núm. 400, gener de 2015]

http://lapedraielmarge.blogspot.com.es/2015/01/llum-que-es-desvela.html