Diàlegs de llum

Diàlegs de llum | Gemma Gorga

Una sòbria nota inicial ens informa que tot va començar amb una pintura d’en Pere Salinas, el 14 de maig del 2005. La pintura va donar lloc a un poema d’en Joan Navarro que, al seu torn, va generar una nova pintura… i així successivament, en un diàleg que s’anà expandint en espiral creativa durant dos anys, fins a les 46 pintures acríliques i els 46 poemes que constitueixen aquesta correspondència. Correspondència és una paraula dissèmica, és a dir, una paraula a l’interior de la qual conviuen dos significats, com un ou amb dos rovells: no només al·ludeix a l’intercanvi epistolar, sinó que suggereix el dens teixit de fils secrets que conforma la realitat, una mena de teranyina còsmica que uneix soterradament totes les coses. Aquest llibre n’és una celebració. Pintures i poemes es donen a llum mútuament, en una interlocució tan fonda que sentim trontollar els límits convencionals entre les arts. Si ens deixem endur pel ritme hipnòtic de la correspondència Salinas-Navarro, arriba un moment en què ja no sabem si estem llegint la pintura o contemplant el poema, captivats per una extraordinària simbiosi on el tot suma més que les parts.

Obrim aquest Atlas i davant nostre es desplega l’existència. I dir existència és dir, sobretot, temps, un temps que flueix com un riu d’aigua en el qual, com ens va ensenyar Heràclit, no ens hi podem banyar dues vegades. Ara bé, com pintar o escriure el temps sense recórrer a la imatge excessivament explícita (per entendre’ns: sense recórrer al rellotge, la calavera o l’espelma a mig cremar que poblen l’art barroc)? Aquí, el temps es pinta i s’escriu aprofitant precisament la metàfora de l’aigua.

Les pintures de Salinas tenen una qualitat aquosa (semblen més aquarel·les que no pas acrílics) i una tendència a incorporar l’esquitx i el regalim. I no és el regalim, al capdavall, la plasmació material de la temporalitat, la seva petrificació? Percebem el temps que passa en aquesta gota de pigment que llisca fins que s’atura i s’asseca. I pel que fa a l’esquitx, no vindria a ser la concreció de l’instant, un botó de temps? Impossible, d’altra banda, no parar esment a la textura porosa, terrosa, gairebé rasposa d’aquestes pintures que criden al tacte: com un riu que arrossegués milers de partícules en suspensió, la matèria residual que arreplega la vida al seu pas. Pel que fa als poemes de Joan Navarro, si prestem orella podem sentir pertot el remoreig inconfusible d’aquesta aigua evocadora de temps: la bassa, el riu, la sènia, la riba, l’aiguamoll, l’estuari, el delta, l’onada, la pluja, etc.

No oblidem, a més, que tot aquest material artístic ens arriba en format llibre, i que el llibre és, en si mateix, un artefacte temporal, en el sentit que no podem visualitzar totes les pàgines alhora, d’un sol cop d’ull, com podríem fer en una galeria d’art. La seqüencialitat amb què estan disposades ens obliga a una lentitud pautada: necessàriament, l’una després de l’altra. Passar les pàgines és passar el temps que som nosaltres mirant aquestes pàgines.

“Cavitat del misteri vora l’abisme”, diu un dels versicles. Tota obra d’art genera al seu voltant un halo d’intedeterminació, una escletxa de misteri que sempre deixa quelcom d’inexplicat, d’inexplicable. L’obra d’art és comparable a un vel que amaga alhora que mostra, que cobreix alhora que descobreix. L’al·lusió no és gratuïta: moltes de les pintures d’aquest llibre recorden una cascada de vels, milers d’estrats finíssims d’aigua que cauen i se superposen, com un xàfec de colors. En aquestes pintures, creiem entreveure xifres, lletres, versos... però, ben mirat, tot roman indesxifrable, participant d’aquesta doble naturalesa reveladora i ocultadora. I si passem de les pintures als poemes, reconeixem el mateix impuls de travessar les aparences i acostar-se a l’altra riba. Com declara el mateix poeta a la revista Els Marges, “imaginar un llenguatge que ens puga explicar el revers d’allò que ens apareix”. Perquè si les pintures són plenes d’escletxes, els poemes són plens de portes, tal com suggereix l’apoteosi dels dos punts. Navarro en fa un ús completament anòmal i antinormatiu. Què pot haver-hi de més estrany que obrir un poema amb dos punts? Potser acabar-lo amb dos punts. Si, segons la gramàtica, els dos punts serveixen per donar pas a una explicació o aclariment, aquí, en canvi, s’encavalquen a un ritme vertiginós. Com si obríssim una capsa, que contingués una altra capsa, que contingués una altra capsa... així fins que, al final, topem amb “el pinyol del misteri” que ens recorda la impossibilitat de descórrer completament el vel.

El resultat de tot això es diu bellesa: la creada per dos artistes que un bon dia van decidir encetar un diàleg entre les seves respectives soledats, entre color i forma, entre ritme i pigment, entre paraula i aigua. Per recordar-nos –com escrivia Baudelaire en aquell famós sonet titulat, precisament, Correspondances– que “entre olors, sons, colors, s’estableix consonància”.

[Caràcters, núm. 52, juny, 2010]

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/102/183/0/3/0/gemma-gorga.html