Atlas (Correspondència 2005-2007) | Gemma Gorga

En català, tradicionalment, els contes de fades no comencen amb la frase “hi havia una vegada”, sinó amb una fórmula molt més inquietant: “això era i no era”, una fórmula que ens submergeix d’immediat en un univers estrany, insòlit, on la mentalitat lògica i racional que fem anar en el nostre dia a dia resulta senzillament inadequada. “Això era i no era” és la porta entreoberta que permet l’accés a una dimensió imaginativa i perceptiva diferent: la dimensió del misteri, de l’inconegut. Però la primera condició per entrar-hi –tot i que soni a obvietat– és voler entrar-hi, estar disposats a abandonar-nos-hi sense prejudicis de cap mena. Així com un nen es disposa a escoltar un conte.

També per assaborir aquest llibre, escrit i pintat a dues mans, a dues passions, hem de donar-nos i estar disposats a transitar pels camins del desconcert, l’estranyesa, la meravella i el no saber. En una paraula: pels camins no sempre còmodes que traça l’autèntic art. Acceptem, doncs, la invitació i empenyem aquesta porta que ens obren l’amic Salinas i l’amic Navarro.

I comencem pel títol: Atlas. Correspondència 2005-2007. Correspondència és una paraula dissèmica, és a dir, una paraula a l’interior de la qual conviuen dos significats, com un ou amb dos rovells. D’una banda, correspondència fa al·lusió a l’intercanvi epistolar entre dues persones. Però, d’altra banda, la correspondència és també el lligam, el vincle, el pont secret que s’estableix entre diferents aspectes de la realitat. No me’n puc estar de recordar un dels poemes amb què s’inaugura la modernitat, titulat precisament “Correspondances”, on el poeta francès Charles Baudelaire desvetlla una mena de simfonia còsmica on tot està unit per fils imperceptibles. Diu el primer quartet: “Com ecos que es confonen a una llarga distància / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix consonància” (trad. de X. Benguerel).

“Entre olors, sons, colors s’estableix consonància”. El llibre que avui presentem té, com a primera virtut, la d’abocar-nos a un món primigeni i mític, anterior a la gran febre classificatòria i taxonomista que s’ha apoderat dels humans. Tot ho volem ben endreçat i desat en capsetes adequadament etiquetades, no fos que se’ns confongués la realitat i prenguéssim mal: “això és música”, i si és “música” no és “poesia”, i si és “poesia” no és “pintura”, i si és “pintura”… etcètera. Primer gest tranquil·lament subversiu dels amics Salinas i Navarro: posar cap per avall els compartiments establerts i difuminar les fronteres que separen les arts.

Una sòbria nota inicial ens informa que tot va començar amb una pintura d’en Pere Salinas, el 14 de maig del 2005. La pintura va donar lloc a un poema d’en Joan Navarro. Aquest poema, al seu torn, va generar una nova pintura… i així successivament, en una mena de galàxia que va anar expandint-se en espiral creativa durant dos anys, fins a un total de 46 pintures acríliques i 46 poemes (el llibre es clou, a més, amb la paraula “atlas”, que ve a ser el gafet perfecte que fa clic amb el títol i tanca un llibre rodó en molts sentits).

Aquest és un llibre on pintures i poemes dialoguen, però dialoguen a vida o mort, com si tots dos artistes enfonsessin les mans en el fang de “l’energia fosca de l’univers”, com diu el versicle que obre el llibre (13). A estones, s’hi endevina una mena de col·lisió tan intensa que trontollen les nostres concepcions prestablertes sobre què és pintura i què és poesia. Si ens deixem endur pel ritme hipnòtic de la “correspondència” Salinas-Navarro, arriba un moment en què ja no sabem si estem llegint la pintura o si estem contemplant el poema. Això era i no era. Pura simbiosi, com si assitíssim a una mena de comunió transformadora, on el tot és molt més que la suma de les parts aïllades: no estem només davant la suma de poesia i pintura, sinó davant d’una tercera cosa, diferent i nova.

Per això no sé ben bé quin verb utilitzar per referir-me a aquest llibre: aquest llibre es llegeix? aquest llibre es mira? Caldria inventar un verb nou que estengués els braços i unís aquests dos àmbits, que impliqués una lectura contemplativa, una contemplació lectora. En qualsevol cas, mentre passejava per l’interior d’aquest llibre –mentre el mirava, el llegia, el respirava–, podia percebre la ressonància constant de dues notes de fons, que després vaig identificar com dos trets fonamentals del llibre: d’una banda, la sensació d’infinitud i vastedat. D’altra banda, la sensació de misteri. Anem a pams.

Sensació d’infinitud, d’amplària… només de pronunciar la paraula atlas, ja sembla que se’ns eixamplen els pulmons d’aire i de blau. La pròpia paraula és en si mateixa evocadora de mapes, làmines, fotografies… de fet, Atlas és el nom del gegant que sostenia sobre les espatlles el pes de la volta celeste. Fent-li honor al títol, el llibre ens aboca a una dimensió còsmica, a un món magmàtic, geològic, torrencial. Tot i que de vegades, de cop i volta, passem de la immensitat de l’univers a la petitesa de la llavor, del pinyol, la perla, l’espina, l’eruga. No hi ha contradicció: en realitat, el macrocosmos està reflectit a petita escala en el microcosmos, com tan bé sabien els antics. Sostenim una llavor de blat al palmell de la mà i en la llavor podem contemplar, xifrada, la meravella de tota la creació. Nova circularitat que porta de la llavor al planeta, i del planeta a la llavor.

Per dir-ho de manera senzilla: és l’existència allò que aquest llibre desplega davant nostre. I dir existència és dir, sobretot, temps, un temps que passa, que flueix, que és com un riu d’aigua en el qual –com ens va ensenyar Heràclit– no ens hi podem banyar dues vegades. En aquest llibre de Salinas i Navarro, al costat d’aquesta consciència tan marcada d’espai obert, traspua com un degoteig constant una consciència igualment forta de temporalitat.

Ara bé, s’han preguntat alguna vegada com es pinta, el temps? I com s’escriu, el temps, sense recórrer descaradament a la paraula o a la imatge explícites (per entendre’ns: sense recórrer al rellotge, la calavera, la bombolla de sabó o l’espelma a mig consumir que apareixen en tants quadres del Barroc)? M’arriscaria a dir que, en aquest llibre, el temps es pinta i s’escriu aprofitant precisament la metàfora de l’aigua.

Per exemple: les pintures d’en Pere Salinas tenen una qualitat aquosa (semblen més aquarel·les que no pas acrílics) i una tendència marcada a incoporar l’esquitx i el regalim (20). I no és el regalim, en darrera instància, una plasmació material del temps? Una petrificació del temps? En el regalim tenim la constatació del temps que va passant en aquesta gota de pigment que llisca lentament cap avall –que regalima– fins que s’atura i s’asseca. I pel que fa a l’esquitx, no vindria a ser la plasmació de l’instant concret, un botó de temps? (26).

Però encara hi ha més elements que vinculen l’art d’en Pere Salinas a la temporalitat. Fixem-nos com algunes pintures sembla que estiguin a punt de desfer-se, de patir una metamorfosi i emigrar cap a una altra forma, en un nou reconeixement del caràcter transitori de tot (78).

Per últim, m’agradaria fer esment de la textura porosa, terrosa, gairebé rasposa d’aquesta pintura que crida al tacte (vénen ganes de fer allò que als museus no ens deixen fer: passar-hi la mà, acariciar-la). Com si fos un riu que arrossegués milers de partícules en suspensió, tota la matèria residual que arreplega la vida al seu pas.

Pel que fa als poemes d’en Joan Navarro, si prestem orella podem sentir el remoreig inconfusible de l’aigua, d’aquesta aigua que és metàfora del temps: la bassa, el riu, la sènia, la riba, l’aiguamoll, l’estuari, el delta, l’onada, la pluja, la calamarsada, el desglaç, l’estany, l’oceà, etc. Nova lliçó d’art: dir sense acabar de dir; no ser descaradament explícit; més aviat escampar traces minúscules, aquí i allà, com molles de pa que els ocells observadors sabran descobrir.

I un últim apunt sobre la temporalitat. No oblidem que tot aquest material artístic ens arriba en format llibre. I que el llibre és, en si mateix, un artefacte temporal, en el sentit que no podem visualitzar totes les pàgines alhora, d’un sol cop d’ull (com podríem fer, per exemple, en una exposició o en una galeria d’art). La seqüencialitat amb què estan disposades les pàgines en un llibre ens obliga a un ritme, a una lentitud: necessàriament, va l’una després de l’altra. Passar les pàgines és passar el temps que som nosaltres mirant aquestes pàgines.

I anem al segon punt que comentava, el del misteri (“cavitat del misteri vora l’abisme”, com diu un altre versicle). Tota obra d’art és inexhaurible. Quan ens hi acostem una segona, una tercera, una quarta vegada, veiem que no només no s’ha esgotat, sinó que la seva reverberació significativa segueix expandint-se i desafiant-nos amb noves preguntes (per tornar als contes de fades… l’obra d’art és aquella bossa plena de monedes d’or que mai no s’acaben, per moltes que en traguem). Això és possible perquè l’obra d’art genera al seu voltant un halo d’intedeterminació, una escletxa de misteri que mai no s’acaba de tancar del tot, afortunadament. Sempre queda alguna cosa inexplicada, inexplicable. El poeta veneçolà Rafael Cadenas ho expressa així: “El lenguaje de la poesía mira al misterio, lo tiene presente, es lo que lo hace esencial. Los otros lenguajes no lo advierten, no le dan cabida, operan a sus espaldas; muchos de ellos son seguros, afirmativos, sapientes; están llenos de suficiencia; rezuman autoridad. Si algo tiene que ver con la poesía es la ignorancia fundamental, el no saber, sobre el cual está erigido el mundo del hombre”.

Potser, abans de res, caldria que ens preguntéssim honestament si estem disposats a assumir aquesta incertesa pròpia de l’art. Si som capaços de reivindicar, com proposa el filòsof George Steiner, la perplexitat com a nou valor. Si podem conviure amb un no saber essencial. Si podem deixar de repetir no ho entenc cada vegada que se’ns confronta amb una obra d’art que ultrapassa les nostres capacitats racionals (ho comenta amb ironia el propi Joan Navarro en una entrevista que va concedir a la revista llatinoamericana Casa de las Iguanas, on deia: “otro mito, o más bien prejuicio, es que el poeta debe escribir clarito para que se le entienda, como si hubiera algo que entender que estuviera oculto, como los oráculos de Delfos y jugáramos a ser Heráclito el Oscuro… El texto poético es el que es, y uno entra o sale despedido de él, no hay alternativa”. Porto tot això a col·lació perquè l’altre element clau d’aquest llibre és l’estranyesa, el misteri, el seu caràcter elusiu i oníric.

Ara imaginem un vel de seda finíssima envoltant el cos nu d’una ballarina (per entendre’ns… imaginem-nos la Salomé ballant la dansa dels set vels davant d’Herodes). Aquest vel sobre el cos acompleix una doble funció, encara que a primer cop d’ull pugui semblar contradictori: d’una banda, aquesta tela tan fina vela el cos, l’oculta a la mirada directa; però d’altra banda, aquesta tela revela el cos, el mostra, el subratlla. Pot semblar estrany, però el vel cobreix al mateix temps que descobreix, en un equilibri difícil entre opacitat i transparència.

A què treu cap, tot això? Les paraules i les imatges acompleixen una funció similar a la del vel: paradoxalment, mostren una part de la realitat al mateix temps que l’amaguen.

La referència al vel no és gratuïta. Moltes de les pintures d’aquest llibre recorden una cascada de vels, milers d’estrats finíssims d’aigua que llisquen i se superposen (50, 64). És com contemplar un xàfec de colors. Com quan, un dia de tempesta forta, som a casa i mirem les llums de la ciutat rere la cortina d’aigua: veiem i no veiem. Tot és familiar i alhora borrós.

En aquestes pintures, creiem distingir formes que semblen xifres, però que ben mirades són il·legibles (42). O creiem llegir lletres, però ben mirades són indesxifrables (54). A la pàgina 60 hi trobem un fragment del poema anterior transcrit i semi ocult sota un vel suau de pintura.

Tot participa d’aquesta doble naturalesa, reveladora i ocultadora alhora. De vegades no són vels, sinó escletxes, traus que deixen endevinar una realitat emergent, situada més enllà. Unes escletxes, però, que apareixen cosides amb traços negres, com fils que volguessin apedaçar-les i n’impedissim l’eclosió (26). O bé trobem forats que ens aboquen a l’abisme d’una altra dimensió (40). O cercles que esclaten i semblen desintegrar-se cap a noves formes (15). O línies de punts que ens convidem a retallar, separar i obrir (58). En definitiva, fa la sensació que aquestes pintures són plenes de túnels cap a una significació més profunda, que se’ns revela i se’ns vela al mateix temps.

I si passem de les pintures als poemes, reconeixem aquest mateix impuls de travessar les aparences i acostar-se, respectuosament, a l’altra riba. Com declara el mateix poeta a la revista Els Marges, “imaginar un llenguatge que ens puga explicar el revers d’allò que ens apareix”.

Si les pintures són plenes d’escletxes i forats, els poemes són plens de portes. Fixem-nos, sinó, en l’apoteosi dels dos punts. En Joan Navarro en fa un ús completament anòmal i antinormatiu (i beneït sigui el poeta que sap rebel·lar-se quan cal davant la norma). Què pot haver-hi de més estrany que obrir un poema, directament, amb dos punts? (25) Potser acabar-lo, també, amb dos punts (33). Segons la gramàtica, els dos punts serveixen per donar pas a una explicació o aclariment. Com una porta que s’obre. Però aquí s’encavalquen a un ritme vertiginós. Com si obríssim una capsa, i a dins hi hagués una altra capsa, i a dins una altra capsa... Així fins quan? On és el fons de la capsa? Al final sempre anem a topar, com llegim en un versicle del propi Navarro, amb “el pinyol del misteri” (57). No podem descórrer completament el vel, i sort en tenim: potser si poguéssim contemplar directament el Tot, cauríem fulminats davant la seva immensitat insuportable (de moment necessitem, com recorda sant Pau en una famosa carta als Corints, mirar l’enigma a través d’un mirall, no cara a cara). Sigui com sigui, el vel no és cap destorb, sinó part essencial del propi missatge.

El resultat de tot això es diu bellesa. Bellesa inquietant, bellesa reflexiva, bellesa de formes, colors, paraules i ritmes que es despleguen en un ventall d’afinitats secretes (és a dir, de correspondències secretes). Una bellesa, a més, depurada, decantada i essencial (perquè, com a bons viatgers, Salinas i Navarro han après a caminar lleugers d’equipatges retòrics i de fullaraques a la moda).

Estic convençuda que hauria arribat a les mateixes conclusions si aquest llibre, un bon dia, hagués caigut a les meves mans sense jo conèixer-ne els autors. Però dóna la casualitat que, a més, els conec i sé de la seva honestedat humana i creativa (que són, al capdavall, dues cares d’una mateixa moneda). Sé del risc i de la passió amb què confronten l’art. I, a certes alçades de la vida, comença a semblar-me irrenunciable que, rere un quadre o un poema, hi hagi un artista de la qualitat humana d’en Pere Salinas i d’en Joan Navarro.

Dos amics, dos interlocutors, dos artistes que un bon dia decideixen encetar un diàleg entre les seves respectives soledats, entre color i forma, entre ritme i pigment, entre paraula i aigua. Perquè tot és tot. De manera que nosaltres, en tancar el llibre, podem donar-los les gràcies perquè ens han fet una mica més savis.

[Text llegit a la presentació de Atlas: (Correspondència 2005-2007) a Proa Espais de Barcelona el dia 4 de febrer de 2009.]