Correspondència insòlita. F. Viadel

Correspondència insòlita | Francesc Viadel

Els va unir en el territori comú de la experiència humana el Hölderlin més bell, l’abandonat a la riba del Neckar (refresca les ribes caloroses i travessa de murmuris el bosc de llorer), al capdavall l’Scardanelli tendrament malenconiós i alhora rebel contra el seu propi destí. El resultat d’aquesta unió ha estat un llibre tant important com ho és d’insòlit: Atlas (Correspondència 2005-2007) editat per Tàndem. En realitat una extensa correspondència entre el pintor Pere Salinas i el poeta Joan Navarro. Entre pintura i poesia: 46 acrílics sobre paper i 46 poemes. Edició prologada per Enric Sòria i pel crític d’art Daniel Giralt-Miracle, amb traducció al castellà de la poeta, Lola Andrés.

Navarro (Oliva, 1951) és un dels més importants poetes d’expressió catalana dels darrers temps amb un univers propi d’exploració apassionant i apassionada. Salinas (Barcelona, 1957) és un pintor de referència, devorador insadollable de la poesia més universal, seguidor al seu aire d’informalistes, d’expressionistes abstractes americans, de Picasso, Miró o Klee –tots tres claus de volta de la seua arquitectura creativa- encara que capaç també de perdre el cap amb un traç sobtat de Lorca o amb les textures de crit i sang de Celaya. Ha exposat a Suïssa, Àustria, Finlàndia, Israel, Holanda, habitual a Alemanya… Autor també de llibres d’artista, un dels seus darrers treballs és el Llibre dels minuts basat en l’obra homònima de Gemma Gorga. Gaudeix cercant el color i la forma del vers. Tots dos tenen en comú el fet d’entendre la vida des de l’arravatament creatiu. Ara, també, una correspondència única, transferible i comunicable, un plànol extens de la geografia dels sentiments.

“La història de Hölderlin, reclòs a la casa de Zimmer, la seua bogeria, el seu trencament, allò de ‘a partir d’ara jo ja no sóc Hölderlin, sóc Scardanelli’, em va colpir. El resultat fou la realització d’un tractat plàstic sobre la follia originat a partir dels poemes de l’autor alemany escrits durant aquell període de la seua vida”, explica Salinas. El 2004 aquesta obra fou exposada al Goethe-Institut de Barcelona. Navarro visità l’exposició. “És allà”, diu, “on vaig conéixer Salinas. Al setembre d’aquell any vaig escriure un poema intitulat Hölderlin on em capbussava dins dels seus textos pictòrics. A l’agost havia escrit el poema Geografies del silenci, títol homònim al d’una sèrie d’acrílics que estava enllestint i que exposaria al setembre de 2005 a la Galeria Eude de Barcelona. Però al maig de 2004 ja havia escrit el que seria el darrer poema del meu llibre Magrana, Mireu aquests senyals, el qual formaria part del dossier que elaborà Salinas amb ocasió de la seua exposició, Les femmes blessées, a la Galeria Ida Sennacheribbo de Barcelona”. Navarro tornarà al maig de 2005 sobre el pintor en el número 25 de sèrieAlfa, revista digital realitzada i dirigida per ell mateix. Per a l’ocasió, Lola Andrés, Anna Montero, Manel Rodríguez-Castelló, Miren Agur, Jean Pierre Pouzol, Rami Saari, Laura Erber i Eduardo Sterzi escriviren textos a partir d’una pintura distinta de la sèrie esmentada, Geografies del silenci. Més tard, Salinas “pintaria”, Magrana. El llibre d’artista, còdex d’una bellesa extraordinària, dorm com un tresor entre llenços i altres volums misteriosos i rars al taller que té a Montornès del Vallès. Quan parlaren per primer vegada d’establir una correspondència no en tenien ni idea de quin seria el resultat final de tot plegat. Romp Salinas amb una composició senzilla: Color cendrós. Metall oxidat. Embrió de la foscor. Contestà Navarro: Aquests rastres de l’energia fosca de l’univers… “En rebre els primers versos, m’adoní que allò que havíem encetat era molt seriós”, diu Salinas. I, en efecte, articular tan peculiar correspondència no semblava empresa fàcil. “Havíem de ser”, recorda el poeta, “pintors i escriptors de paraules i pintures. Cadascú de nosaltres havia d’ocupar el cervell de l’altre i mirar a través dels seus ulls i donar resposta pictòrica o escrita al que l’altre havia pintat o escrit. Pere Salinas és qui comença aquesta correspondència. Aquest primer pas sembla que és aparentment senzill. No hi ha res que puga limitar la seua expressió. En canvi jo, davant la seua pintura, he de traçar un pla, un camí per on anar la resta del viatge. I això no és gens fàcil. Potser han estat els inicis el que m’ha resultat més complicat del procés. Trobar el fil d’Ariadna que et guie. Això es pot comprovar mirant les dates de les pintures i els textos. De vegades el temps és mínim, d’altres s’allarga. Eren les nostres vivències quotidianes les que marcaven moltes vegades el ritme i el to dels discurs. Al cap i a la fi eren missives i reflexions que ens enviàvem”.

Una miniatura del cosmos diu en algun moment Sòria que és el que han creat amb Atlas… Pintura text de contorns inabastables, plasmació, recreació patida també de l’ésser que es resisteix a restar atrapat en les coordenades espai-temporals. Fugir del món per arribar al món, escriu també el poeta. “La partença com arribada”, ratifica encara. “Constantment”, prossegueix, “estem partint cap al futur que aviat esdevé present i, per tant, passat. Hi ha com una mena d’enyorament d’un temps i d’un lloc que tal vegada mai no han existit, però que l’imaginari ha construït. Tornar al moment en el qual el temps no existia i, per tant, no havia començat a escolar-se. Tornar a la instauració del temps. Al cau originari. Tornar a la mare. Al si matern. Al paradís líquid. Tal vegada tot açò no siga una altra cosa que un desig emmascarat de no desaparèixer del tot, de voler formar sempre part d’aquest cosmos, de voler ser molècula sense temps”. La mort, la distància, el record, el somni… suren com ombres al capaltard projectades contra l’esperit en el diàleg diàfan d’Atlas, esdevenen mots seguits de mots, color i forma poetitzada. “Tot són elements”, afirma Navarro, “que conformen el moll del nostre ésser. Sembla que aquests elements siguen tots negatius: Absència de vida, de proximitat, de presència… El record i la memòria. Sense memòria no seríem res: Éssers vius per a l’instant. No hi hauria la vida del record, ni tan sols la del somni. No sabríem que havíem viscut una vida onírica, que havíem realitzat algun desig no materialitzat, ni sabríem què és la distància física i temporal. El record ens humanitza, i el somni, i la mateixa mort quan tenim consciència d’ella”. I encara el temps: “el temps és la llera per on discorren les aigües de les nostres vivències. La pantalla on esdevenen les nostres accions. El marc que limita la nostra consciència d’éssers vius. Enllà del temps no hi ha temps, no hi ha història, ni existència. Som, per tant, éssers en el temps”. Darrera definició potser d’Atlas assajada pel poeta. Entre molts altres mots, trie: Escriure la pintura, pintar l’escriptura, el vent que travessa el bosc i s’esvaneix… (Del text inèdit de Joan Navarro, El llamp en la frontera). “No teníem res a perdre, només podíem sumar”, s’admira encara un Salinas gairebé gegant, d’esguard humit, a sota veu, a tocar d’una fulla seca de ginkgo, submergit en una atmosfera de rojos i blaus, tons de terra, foc, ratlles torçades, tremoloses, nervioses, de negra pena...

[Quadern de El País, número 454, dijous 13 de novembre de 2008]

http://www.traces.uab.es/tracesbd/elpais/pais081113_05.pdf